-
AutorEntrades
-
-
15 de juliol de 2015 a les 8:14 #4595AnònimInactiu
Bones,
Ara ja fa 3 setmanes que he començat a treballar. El primer dia va ser un horror, molta pena, però tot plegat va anar millor del que pensava. El meu fill es va adaptar a la perfecció a estar amb son pare i tot correcte. La segona setmana genial. M’aixecava del llit i ell continuava dormint amb son pare una hora i pico més. Durant el matí menjava i dormia quan tocava.
Lo fotut ha arribat aquesta setmana. Fatal! A la mínima que faig l’intent d’aixecar-me del llit es desperta i comença a plorar, l’agafo i calla però clar, no puc tenir-lo al braç tota l’estona, he de vestir-me, esmorzar… Li dono pit abans de marxar i sembla que es tranquilitza però quan tanco la porta de casa i el sento plorar se’m trenca el cor. El meu home diu que se li passa ràpid, però jo marxo amb una pena. A sobre durant el matí només dorm 30-35′ així que quan arribo està mort i només fa que plorar, no puc ni dinar que ja he d’anar a fer la migdiada amb ell, això sí dorm 2.5-3 hores però amb mi.
Ja no sé si això millorarà o empitjorarà. Ell cada cop serà més conscient que marxo i jo fa tres matins que surto de casa molt apenada.
Com ho porteu vosaltres? I els vostres fills? -
15 de juliol de 2015 a les 13:03 #4597Mo Queralt PerníaParticipant
Jo ho portava fatal i vaig deixar la feina…Sentia que la Llum em necessitava i vaig poder deixar de treballar, amb això vull dir que, cadascú fa el que pot i entenc que s’ha de treballar, però en aquella època vaig renunciar ja que amb el sou del meu home anavem tirant…però si has de treballar perque no et queda una altra, doncs el procés serà lent i deixar-lo plorar es la única solució…això si, quan arribava a casa, doncs a tope amb la nena, a tots llocs, en tot moment i popa a dojo, compensava el que temps que no podia estar amb ella de 8-14h.
-
16 de juliol de 2015 a les 8:27 #4608AnònimInactiu
Des de que arribo a les 14.20 fins que anem a dormir sobre les 21.30-22h no me’l desenganxo. Vaig amb ell a tot arreu. Però és dur sí marxar i deixar-lo plorar. A més, és instantani, plora i plora l’agafo i calla al moment. Ni son pare el fa callar. Vol els braços de la mama. Ai! això de ser mare i treballadora, de vegades, no és fàcil.
-
-
AutorEntrades
- Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.