hand-846092_1280Llavors de Vincle va trucar la meva porta enmig de la voràgine que suposava haver nascut com a mare, en plens inicis de l’aventura de convertir-nos en família; on tot i estar envoltada d’amistats i de família, em sentia amb una enorme necessitat de compartir el meu moment cronològic de criança amb d’altres mares que busquen un món millor pels seus fills (quina mare no ho fa, encara que actuï de forma diferent a la teva). Vaig trobar un llenguatge comú, una paraulota que cada cop havia fet més meva: CONSCIENT. I em van omplir el cor de somriures i la panxa plena de papallones veure tanta intenció i motivació. És per això que em vaig quedar, i és per això que encara hi sóc.

Em presento, sóc la Sandra, van 29 mesos d’aventura, i tot i que a voltes és difícil, ja fa més d’un any vaig reprendre l’altra passió: la professió. Sóc logopeda, qui em coneix diu de mi, que sóc una logopeda diferent; però… penso que deu ser aquesta paraulota que ens agrada, i que va arribar primer a la meva professió, abans que a la meva vida personal. Està clar que l’exercici és ben diferent, perquè trobar l’equilibri conscient quan formes família, és digne d’un malabarista expert. A la feina procuro ser espectadora activa i conscient del procés que es viu, sigui quin sigui el moment de vida, adapto els meus recursos i estratègies al ritme natural i respecto el desenvolupament i l’emoció de cadascuna de les persones amb qui treballo conjuntament, siguin nens o adults.

Fa dies que per la consulta, volta una emoció que aquest passat diumenge vaig recollir al blog d’Upalah. Espacio vivo: “La por”, si desitges llegir l’article, te l’enllaço: “El miedo, esa emoción que nos bloquea” .

Volia compartir la reflebaby-1606572_1920xió sobre la por, una emoció… gens respectada, tot i que fa respecte sentir-la. Aquesta emoció és també un gran motor; un motor per créixer, per avançar, per buscar potencialitats en nosaltres i actuar-les, si s’acull de forma conscient i amb calma, i aquí la labor de creixement personal és ben important. A l’article parlava de com un logopeda pot donar cabuda a les seves sessions aquesta emoció, i com treballar-la. Als subscrits a la pàgina, els vaig regalar una modesta guia amb la referència de varis contes, i com treballo les pors dins la consulta. La guia, vaig pensar en redactar-la perquè fos aplicable a qualsevol edat, però evidentment s’han de fer adaptacions a cada cas, a cada persona, tant per qui pateix la por, com per qui l’acompanya.

Com he dit abans, és un treball personal el que es fa conjuntament. Em motiva compartir aquesta guia amb tu que formes part d’aquesta família, i si introdueixes la contrasenya LLAVORSDEVINCLE (així en majúscules i tot junt), després de clicar l’enllaç, pots descarregar-la i tenir-la al teu abast sempre que vulguis.

A part de les pors a la infància, avui una bona amiga m’ha ajudat a reflexionar sobre el temor. La por, és un element molt bàsic, molt primari, que correspon a la nostra supervivència, i en la qual, com comentava a l’article requereix d’un recurs molt important i que forma part de la nostra evolució com a primat superior: la simbolització, la representació mental, i en els seus inicis la permanència d’objecte.

children-1149671_1280Però el temor, és quelcom secundari, temem principalment la conseqüència dels nostres actes, en funció de les nostres decisions, i aquest fet no només requereix d’unes imatges mentals fortes, sinó d’una identitat conscient del gran valor que un té traduït en autoestima. La gran tasca en ferla créixer de forma conscient, no depèn només de nosaltres com a persona, sinó de la nostra xarxa, la nostra educació i el valor obtingut… principalment en el nucli familiar.

Comento això, perquè a Llavors de Vincle som una gran xarxa, recentment es farà l’Assemblea anual, a la qual et convido a assistir amb les mateixes ganes que quan es va realitzar la primera vegada. Formem una gran xarxa, amb unes bases i uns valors comuns, i un gran somni, que és aportar llum amb molt d’amor a aquest món, que no només el sentim nostre, sinó el dels nostres fills.

Temem, sortir de la zona de sunset-1178773_1920confort a voltes, i avançar cap aquest gran objectiu que ens hem marcat, però pas a pas donem passos endavant. Ningú diu que els canvis hagin de ser radicals, ni que haguem de passar de la zona de confort a la de pànic en un obrir i tancar d’ulls. Podem mantenir-nos en la zona d’aprenentatge, zona compartida amb totes les famílies de llavors, on les nostres habilitats, els nostres coneixements, les nostres actituds i comportaments no només són compartides, sinó respectades, o si més no acollides i escoltades. Això és el que té formar part d’una família tan gran, que… la direcció que prenem com a individu, depèn del que creiem i valorem de cadascuna de les parts d’aquesta gran família. Però un cop decidim avançar, i fer un canvi, un d’aquells que els budells i vísceres ens criden, es transformen en una gran motivació, tot i el temor que ens provoqui.

Com us deia, el temor a vegades és un gran motor, si es pren de forma conscient, amb calma. Alguns necessiten analitzar-lo, altres arrisquen fins a sentir-lo a la pell; i uns altres planifiquen i plantegen alternatives a les diferents decisions, que al cap i a la fi és somiar desperts moltes vegades. Així doncs… somiem plegats?

Sandra Vidal, logopeda a:

Espai ESSEN

Upalah. Espacio Vivo 

Deixa un comentari